Obra mestre

El que havia de ser un "Messi Agüero Barcelona" va esdevenir "La tempesta perfecta" després del tifó de joc blaugrana i un "Sense perdó" amb l'implacable, per sanguinari, resultat final. El Barça de Pep Guardiola ja té el seu primer partit per a l'història. Partit perfecte, per estar sentenciat als 10 minuts de joc gràcies a tres jugades a pilota parada, prèvia descomposició anímica del Atlético després del gol del Márquez i el penal innecesari de Ujfalusi. A partir d'aquí, festival: 11 Transformers blaugrana, una joguina trencada l'Atlético. El Barça es va agradar, es va recrear, va abusar i va firmar un primer temps grandiós, excepcional, memorable, desde el virtuosisme i la pressió asfixiant al rival com a armes letals, amb tots els futbolistes en estat de gràcia imaginant, inventant, creant accions atacants que conjuntaven plasticitat, voracitat i eficiència golejadora. Ni el gol en contra, altre cop encaixat en la primera arribada atlètica (i reconeguem-ho, en excepcional xut de Maxi), va emborronar la majestuositat viscuda. Un Aguirre desesperat recriminant a Messi ves a saber què va esdevenir la imatge exacta de la impotència i petitesa atlètica, avui mudat amb la seva pitjor cara. I el Kun, la seva estrella rutilant, qui pretèn desbancar del tron de prodigi a Messi, ningunejat, oblidat, desaparegut en combat. El gran va ser l'altre, que no ho oblidi ningú, ni tan sols el més gran. Per justícia divina, l'slalom de Messi hauria d'haver estat el sisè, l'Òscar definitiu d'una gala triomfant on el Barça va acaparar tots els premis en plan Titanic, malgrat que l'enfonsament fos matalasser, i allà, al camp, capitans, entrenadors i àrbitres haurien d'haver donat per acabat el partit, perquè no podia haver millor final, d'aquells que et fan remoure a la butaca, imborrables a la memòria i al cor, que aquella genialitat maradoniana de Messi. Però el partit va continuar, i va haver més Barça voraç, implicat, amb les mateixes ganes de continuar el banquet encara que sense la mateixa genialitat. I va haver-hi golàs de Henry, en jugada ultrasònica i definició excepcional. Una propina de més que es va endur el públic que va assistir en massa a l'Estadi, i que sempre podrà dir que aquell dia de pirotècnia futbolística, d'excelsa posta en escena, de colorista coreografia, de futbol bell i intens, de prodigiosa força visual, com en una pel·lícula de Zhang Yimou, era allà. I com no podia ser d'altre manera, en acabar els títols de crèdit, ovació tancada a la grada, a la platea, i reconeixement unànim de crítica i públic: obra mestre.