El darrer derbi a Montjuïc

El pitjor del derbi d'ahir, incidents dels Boixos apart, va ser la injusticia del partit i del resultat. Pel marcador pobre, un emocionat però paupèrrim 1-2, però sobretot per com van arribar el gols (en les dues accions de joc més inmerescudes del Barça). La d'ahir va ser una victòria agònica, dramàtica, polèmica, soferta, orgullosa, incomprensible tal com es va produir, que exigirà als aficionats culés actes de fe renovats i revisions mèdiques constants. Es per que la salut digui prou veure com l'equip disposa d'una superioritat insultant sobre el rival però sense profit, de mil i una ocasions franques de gol i la pilota, puta, es rebeli a entrar. I per acabar-ho d'adobar, reviure el malson ja habitual: el gol encaixat del no res (en una doble acció - la falta de Luis García y la manca d'autoritat del Valdés - que per guió mai hauria d'haver pujat al marcador). El partidàs suprem d'ahir del Barça no mereixia les taques de la ineficiència de cara a gol, la imatge dantesca del Boixos i argumentacions i sospites que es puguin utlitzar per desprestigiar i emborronar la justicia d'una victòria més que merescuda. Un derbi històric convertit en histèric.

Focalitzar la sort del partit en l'àrbitre és un exercici estèril: va estar fatal per als dos equips. És normal que els pericos utilitzin l'expulsió de Nené i el penal a Eto'o (ambdues decisions irreprotxables) per activar la seva habitual cantarella victimista. Sols per veure'ls rabiar i escupir bilis per la boca (al igual que la prensa de Madrid) compensa tot el patiment viscut i realça l'èpica final (malgrat no merèixer en absolut arribar fins a aquest punt). 3 punts importantíssims a la saca i consolidació d'una ratxa de victòries que dóna moral, confiança i creixement a aquest grup.

Com que el Barça, tret moments puntuals, va fer un gran partit, diguem que tots els seus futbolistes van a estar a bon nivell. Tret Valdés, que s'hagués hagut d'imposar més, amb el genoll per davant si cal, en la jugada desgraciada del gol espanyolista. No era ahir partit per febles ni afeminats. M'encanta Sergio Busquets, una benedicció per al Barça la seva exhuberant irrupció al primer equip: ho té tot per esdevenir un migcentre de referència a nivell mundial. Sobre Alves, que cada dia que pasa justifica el seu fitxatge, em faig creus que encara no hagi marcat cap gol. Bé Henry, molt més còmode i perillós de 9 que de 11. Bé Piqué, contundent, expeditiu i elegant en la conducció i desplaçament de pilota. Encara que per defensa, el Pareja del Espanyol, impressionat. I encara que ahir sortís bé, no m'agrada la fòrmula aquesta d'omplir l'equip de jugadors d'atac, trencant qualsevol tipus d'equilibri tàctic, a la recerca desesperada del gol. Espero més sensatesa tàctica d'un tipus preparat com el Guardiola.

Sobre el lamentable espectacle del Boixos, poc a dir. Provoca vergonya veure'ls vestits amb símbols blaugranes. Ara bé, qui perment que entrin a l'Estadi Olímpic? Qui permet que carreguin i encenguin bengales un cop dins? Si de tota la vida un Espanyol-Barça es considera, per rivalitat, un partit d'alt risc, què fan les forces d'ordre públic, la seguretat privada de l'Espanyol per extremar les precaucions al camp i evitar possibles incidents? Veure bordar ahir als berberetxus per les animalades dels Boixos va ser d'una hipocresia supina. En aquest sentit em va agradar moltíssim al Laporta quan, desde la llotja, increpava exaltat a la turba perica que li recriminava les actuacions dels Boixos: "A casa nostre no entren, és el vostre problema". Al Laporta, retreure-li els temes dels violents, és d'una estupidesa estrema. Vilipendiat en molts afers, i amb raó, aquí està inmaculat. Llàstima que certs jugadors no estiguesin a l'altura del seu President, celebrant els gols i la victòria amb la grada violenta.