Yes we can

La resistència d'un atrevit, ordenat i orgullós Valladolid va durar 12 minuts, el temps en que una acció conjunta d'Alves i Eto'o va reventar el partit i el Barça, amb la llauna oberta, va executar el festival. Un festival global, d'equip, però amb dos protagonistes d'excepció, letals, en estat de gràcia, implacables assassins que fan i desfan a plaer, amb la impunitat certera dels qui no coneixen la clemència ni la compassió. Messi i Eto'o, la dupla que ha de catapultar al Barça als èxits globals, presenten candidatura com els més ferms estandarts de les obamianes esperançes de canvi i èxit en blaugrana, Guardiola apart. Messi i Eto'o aniquilen el partit, el guanyen - l'argentí en plan conductor i assistidor, el camerunés en el seu rol executor (4 gols en 45 minuts, fita que l'emparella a un mite com Kubala) - i l'enèsima exhibició és una altre realitat en la convenció demòcrata de l'Estadi, on ressona en el renovat i actualitzat sentir de la gent que aquest any, més que sí, és un sí podem.

L'ona Barça segueix devastant com un poderós tsunami quan aquest equip surt endollat i entusiasta sobre un terreny de joc. Després de l'ensopegada de dimarts en Champions, els nois de Guardiola havien de fer-se perdonar el pecat de supèrbia i deixadesa que van cometre (acceptem que sense mala fe) i a fe que ahir ens van tornar a donar més del que el dimarts ens van negar. Que la imatge mostrada i les sensacions d'ambició, actitut, determinació i solidaritat tornessin a ser les de la ratxa victoriosa és el gran argument per no perdre la fe en tot el treball realitzat i el professionalisme demostrat en aquesta nova era.

Les cròniques diràn avui que Messi i Eto'o van ser els herois de la jornada però no haurien d'oblidar-se de fer justícia als soberbis partits d'Alves i Puyol, escuders de luxe en la festa blaugrana. I potser haurien de matitzar la mediocritat d'Henry, indefectiblement minimitzat davant la grandesa dels seus companys d'atac, malgrat que, orgullós ell, podrà presumir de gol en la seva particular compte de mèrits a justificar davant la canallesca. Però la prensa és una cosa i l'afició una altre de més sobirana i important, i ahir el públic del Camp Nou va xiular-lo, encara que tímidament. Potser el proper cop no serà tan indulgent. 

Minuts musicals: AC/DC

Sabe Dios que idolatro la icona, venero l'escenografia i celebro la perpetuació del ritual però, diguem-ho, què ridícul resulta l'Angus Young vestit encara de col·legial! Què diria el seu net (si és que en té, és clar; deixem-ho en que podria estar en edat de tenir-ne) si el veiés d'aquesta guisa? Res, perquè segur que seria incondicional d'AC/DC - gens i gust obliguen - i al iaio li ho perdonaria tot. Com jo. Com molts.

AC/DC han tret nou disc, "Black Ice", i "Rock N' Roll Train" és el seu nou single. Sens dubte que AC/DC han firmat cançons millors però, redéu, sóna de l'hòstia!

http://www.youtube.com/watch?v=bX2xbqWtyJU

Celebrem retorns juràssics, sobretot si tals dinosaures semblen estar en tan bona forma com l'Angus i els seus amics. Eh, el que queda de Queen?

For Those About To Rock, We salute You!

My Truth: Visca la Hvala per sempre!!!!

Des de l’any 1996 ja han passat 12 anys des de la primera reintroducció de l’ós bru al Pirineu. Durant aquest temps, no hi ha hagut cap problema de convivència entre l’ós i l’home, i això en unes muntanyes que són molt populars per la gent del país, entre motxillaires, caçadors, boletaires, etc.
Tot i això, el major enemic d’aquesta tornada de l’ós al Pirineu han estat els caçadors, i entre ells destaca el poderós grup dels caçadors de l’Aran.
Per què aquesta tan gran oposició?
En primer lloc, l’home vol continuar sent el depredador número 1, el rei de la muntanya, i l’ós li disputa aquest lloc de preeminença. L’últim ós ja va ser mort a l’Aran els anys 80 del segle passat, ja no l’esperaven més.
Però un segon punt en importància és que la presència de l’ós suposa una limitació de les zones de cacera, ja sigui per programes de gestió de fauna de l’administració o per restriccions possibles de les batudes de senglars en zones on hi hagi óssos.
En moltes zones del món conviuen homes i óssos, no representen cap problema, al contrari, suposen un augment del turisme. No cal anar gaire lluny, tenim l’exemple de la Serralada Cantàbrica aquí al costat...

Jo personalment no em crec cap caçador, són assassins i mentiders. I menys un iaio de 72 anys que no pot ni caminar (l’heu vist per la TV?) i diu que s’ha enfrontat a un ós i ha fet un tret a l’aire per espantar-lo. Si hagués pogut l’hagués assassinat, tal i com va fer el caçador francès que va matar la Giva. És un muntatge dels caçadors per desfer-se de la població ursina, però no ho aconseguiran!!!!!
Com diu el Tomàs, segur que li va intentar fer una foto abans de matar-lo, es va acollonir i va caure i els seus gossos el van mossegar per desgraciat...
Aquest tiu no pot mossegar-se la llengua perquè s’enverinaria... A tot garrí li arriba el seu sant Martí, i espero que Déu el castigui per malvat...

A les notícies diuen que les patrulles de forestals ja busquen la Hvala per tota la vall per caçar-la, com si fos un tigre assassí devorador d’homes que s’ha de neutralitzar...
Mireu el que diu la web de notícies www.3cat24.cat:

Batuda per capturar l'óssa que va ferir un caçador a la Vall d'Aran
Actualitzat a les 15:08 h40comentaris
El govern aranès ha posat en marxa una operació per capturar demà l'óssa i ha mobilitzat tots els seus efectius i de la guarderia rural. Els ecologistes rebutgen que es retirin els óssos de la Vall i denuncien que és una mesura "il·legal i sensacionalista".

Com deia un lector de la web de notícies, si es mata un esquiador no prohibiran l'esquí, no? Prou de manipulacions i muntatges!!!!

I jo dic, corre Hvala, fuig lluny... Si la maten i deixen els seus cadells orfes serà un crim contra la natura!!!!!

Llibertat per la natura i que morin els especuladors del medi!!!!Visca la Terra!!!!! Lliure, naturalment...

¿L'ós voraç?

Un caçador ha estat atacat a Les (Vall d'Aran) quan seguia la pista d'un porc senglar. Aquí teniu la imatge del pobre desgraciat:




Zarpazo osuno, unes esgarrinxades i poca cosa més. El tipus, més sa que un gínjol. Quina decepció. Segons expliquen les cròniques, l'escena del moment de l'atac fou confusa: cara a cara el venerable caçador i l'impetuós ós, es desconeix qui dels dos va tenir més por.

Cosa que ens porta a la terrible constatació de la falta de bravura i ferotgia de l'ós bru català. Aquella mítica de la seva voracitat, les pors atàviques i recels que generava la introducció de l'ós entre els més vells del lugar - possiblement recordant temps antics i llegendes explicades a la vora del foc de quan l'ós bru era l'autèntic depredador de la muntanya -, inclús imatges de vedells destripats suposadament devorats per l'ós, tot queda en no res, fal·làcia, davant la cobardia plantígrada d'aquest exemplar poc exemplar.

Perquè l'ós bru és salvatge i indomable per naturalesa. Però, ah, ha vingut a petar a una terra poblada de gent poc intrèpida i valenta, de losers i pusil·lànimes que amaguen, quan no renuncien, la seva personalitat i identitat. I l'ós, en perfecte adaptació ambiental i social, s'ha imbuit del perfecte tarannà català. A les adversitats, davant l'amenaça, quan s'hauria d'alçar imponent i intimidant, les urpes esmolades, els ullals reclamant sang, el bram terrorífic que ressonés per les valls fins arribar a l'últim racó de món defensant el que es seu, el que li pertany, el seu domini, què fa? Pataleta efectista, atac de fireta i una miserable fugida que reafirma la seva derrota vergonyant. Ni el pobre caçador, quan volgui mostrar les seves ferides amb orgull, podrà presumir de marques llegendàries, épiques, braves: l'atac d'un gos domèstic l'hi hauria fet el mateix efecte.

Mai ningú podrà dir que Catalunya no és terra d'acollida i que no fa seus a qui s'hi queda. Que consti en acta l'exemple plantígrad.

Rob, el teu torn.

My Truth: Yaya’s Law...

Sí, la llei de Touré és la que va regnar ahir a l’equip blaugrana… Xavi “London Rimel” Hernández és, ens agradi o no, insustituible al mig del camp. Potser només Iniesta podria fer el seu joc, tal i com va passar a la final de París. Però la resta de mig camp blaugrana és rocós i africà (del Congo o de Badia), i allà na Yayá Touré és lo rei. A Keita ni se l’ha vist ni se l’espera, i el Víctor Sánchez em va semblar un noiet per al Barça C, si és que encara existeix. Així que vam haver de viure de la corpulencia del Yayá, que tot i alentir el joc en molts moments, ofereix grans ajudes en defensa i en atac. Personalment crec que l’entrada de Sergio Busquets va ajudar al Barça, el joc va ser més fluid quan va entrar el de Badia.
A part de Touré, l’altre gran protagonista del joc blaugrana va ser Iniesta, la millor referència en atac, en creació. D’ell van venir les millors jugades, deixant a part la del gol, amb una espectacular performance d’Henry, disfressat de Maradona, i rematada impecable d’Etoo (que posteriorment fallaria un gol cantat que ens podria haver estalviat les angúnies del tram final).
My Truth no vol oblidar-se de Víctor Valdés, amb una bona actuació (dues grans parades a llançament de falta del Bilbao), tot i algun dubte a les sortides, però deixant la portaria finalment a zero en la lliga.

Aquesta anàlisi que ha fet My Truth fins ara es refereix bàsicament a les actuacions individuals. Però si mirem el joc a nivell col.lectiu, es va poder veure un Barça, sobretot a la primera part, amb descoordinacions i badades defensives, que no va saber tapar bé les entrades del rival, per les dues bandes, i on el mig del camp no va poder aguantar amb prou garanties el pes del partit. Personalment no em va agradar l’equip blaugrana en aquest primer temps, el vaig veure sovint venut i gairebé demanant l’hora, amb només una ocasió clara per l’Etoo. Ja se sap que ells havien tingut 15 dies per preparar el matx i que nosaltres ens fotem una patacada al partit de després de les seleccions, però no hi ha excuses pel nivell de joc de la primera part.

La segona part va ser diferent, el rival estava ja més cansat, la pressió no era tan forta (per això era important aguantar a zero la primer part, esperant la nostra oportunitat a la segona) i amb el gol d’Etoo tot es va calmar una mica. Llàstima no haver rematat en alguna de les contres.

Per My Truth el millor fou el resultat, l’actitut de l’equip i sobretot el fet d’haver guanyat sense Messi ni Xavi en un camp difícil, cosa que dóna moral al grup, ja que com diu el clàssic “No només de Messi viu l’home”... Queden encara dubtes, problemes de coordinació, fruit potser de les contínues rotacions i canvis...

De moment, ens veiem dimecres a Basilea... Ja han passat gairebé 30 anys, 29 concretament... I respecte aquest punt, una nota final: com pot ser que li preguntessin al Bojan si sabia alguna cosa de Basilea, de la final del 79, i com si li parlessin de Burkina Fasso... Lamentable amic Bojan...

EL CAMINO

Buenas Bastards...

Us devia alguna que altra foto i 4 paraules del meu particular Camino de Santiago. Van ser uns 325 Km en 5 dies i ho recomano. Hi vaig anar sense saber massa que m'hi trobaria i francament té màgia. Els peregrins cascant-se 25 Km caminant dia rera dia acollona. En canvi nosaltres anàvem amb bicis amb suspensió doble i ens enviàvem cada dia les motxil·les en taxi. Vaja que lo nostre era l'AVE contra rodalies. El millor descobrir els paisatges de Galícia i el bon rotllo dels albergs amb els peregrins d'arreu. Molts i molts guiris, molta gent sola, i (tot s'ha de dir) un gran negoci muntat.

Això és la pujada al Cebreiro. El port + dur, porta de Galícia venint des del Bierzo. Fou un dia dur i ara veureu com estava a dalt de tot.

Va haver-hi moments per gaudir...

I sobre tot evadir-te de work & family fent quelcom que t'agrada...

Feia anys que volia anar a Galícia i qui m'havia de dir que hi arrivaria dalt d'una bici...

En fi ja he compartit una mica del viatge amb vosaltres. De debò que algun dia podríem fer una travessa ni que fos un parell de dies a peu... Es comparteix molt. Bona nit Bastards.

My truth: El camí és llarg Barça...

Transiten per aquests móns de Déu contertulians i cronistes esportius de poca monta, que confonen la prosa retòrica amb l'anàlisi purament esportiva i tècnica, la velocitat amb el tocino...

My Truth no juga amb els seguidors, no manipula les dades, no construeix metàfores barroques...

My Truth diu la veritat, jo sóc My Truth, jo sóc la veritat.

El partit del Barça del dissabte fou espectacular i brillant, però posem les coses en el seu lloc. L'Atlètic de Madrid, also known as The Pupas, o Puppy Power, té una llegenda negra que s'encarrega d'escriure a cada moment.

Recordem que acabava de perdre a casa amb el Sevilla, i en el darrer partit de Champions va guanyar patint l'Olympique de Marsella, que no és precisament el Man Utd, tot i sí ser el segon equip d'aquest que us escriu (encara recordo els amics Boli, Papin i Waddle fent meravelles per Europa).

Recordem també que l'últim equip que li havia marcat 6 gols al Pupas fou el Barça, a domicili, fa 2 temporades, i ja sabem com vam acabar.

Si a sobre li sumem que arribava entre altres sense Forlán, Maniche i Simao, i als 10 minuts es queda sense Maxi, les coses se'ls posaven molt difícils, sobretot per un equip que no juga amb una tàctica conservadora talment estiguéssim parlant del Vilobí CF. Els plantejaments del Vasco Aguirre són més aviat de caire ofensiu, i d'aquesta manera, van cavar la seva tomba.

Amb això no vull menysprear el joc del Barça. L'Atlètic es presentava aquest any com un equip renovat i amb aspiracions a tot. I realment, tal i com s'esperava, però mai de la manera que tot va succeir, va ser un matx espectacular, sobretot en la pressió i en la intensitat, en la solidaritat, en l'efectivitat i en ser més murri que ningú altre.

Espero que el Barça continuï així, manant, lluitant sense defallir, amb una plantilla compromesa, i que si a tot això li sumem la gran qualitat tècnica de la plantilla, poguem somiar en grans gestes.

Com diu el profeta holandès, que no és precisament sant de la meva devoció, a mi també em diuen més els tres partits guanyats a l'últim segon que la victòria de dissabte...

Però per saber de quin peu calcem, esperem rivals més seriosos, esperem la segona fase de la Champions, esperem partits contra el Real Madrid, el València o el Vila-Real. Llavors podrem parlar amb més fonaments.

Fins llavors, siguem cautes, observem, donem suport a l'equip en els bons i en els mals moments, en el dia del Racing i el del Shaktar, en el del Molinón i contra els Pupas, i segur que amb paciència, una paraula no gaire comuna en l'entorn blaugrana, arribarem on hem d'arribar.

Finalment, reconeixement al Guardiola (ahir van jugar els mateixos que l'any passat excepte Piqué i Busquets), a la seva aposta per la pedrera i a 3 persones en cadascuna de les línies: Márquez, Xavi i Messi. No cal dir res més.

Continua lluitant Barça, aquest any podem arribar a l'olimp...

Aquesta és la meva veritat, My Truth.

Obra mestre

El que havia de ser un "Messi Agüero Barcelona" va esdevenir "La tempesta perfecta" després del tifó de joc blaugrana i un "Sense perdó" amb l'implacable, per sanguinari, resultat final. El Barça de Pep Guardiola ja té el seu primer partit per a l'història. Partit perfecte, per estar sentenciat als 10 minuts de joc gràcies a tres jugades a pilota parada, prèvia descomposició anímica del Atlético després del gol del Márquez i el penal innecesari de Ujfalusi. A partir d'aquí, festival: 11 Transformers blaugrana, una joguina trencada l'Atlético. El Barça es va agradar, es va recrear, va abusar i va firmar un primer temps grandiós, excepcional, memorable, desde el virtuosisme i la pressió asfixiant al rival com a armes letals, amb tots els futbolistes en estat de gràcia imaginant, inventant, creant accions atacants que conjuntaven plasticitat, voracitat i eficiència golejadora. Ni el gol en contra, altre cop encaixat en la primera arribada atlètica (i reconeguem-ho, en excepcional xut de Maxi), va emborronar la majestuositat viscuda. Un Aguirre desesperat recriminant a Messi ves a saber què va esdevenir la imatge exacta de la impotència i petitesa atlètica, avui mudat amb la seva pitjor cara. I el Kun, la seva estrella rutilant, qui pretèn desbancar del tron de prodigi a Messi, ningunejat, oblidat, desaparegut en combat. El gran va ser l'altre, que no ho oblidi ningú, ni tan sols el més gran. Per justícia divina, l'slalom de Messi hauria d'haver estat el sisè, l'Òscar definitiu d'una gala triomfant on el Barça va acaparar tots els premis en plan Titanic, malgrat que l'enfonsament fos matalasser, i allà, al camp, capitans, entrenadors i àrbitres haurien d'haver donat per acabat el partit, perquè no podia haver millor final, d'aquells que et fan remoure a la butaca, imborrables a la memòria i al cor, que aquella genialitat maradoniana de Messi. Però el partit va continuar, i va haver més Barça voraç, implicat, amb les mateixes ganes de continuar el banquet encara que sense la mateixa genialitat. I va haver-hi golàs de Henry, en jugada ultrasònica i definició excepcional. Una propina de més que es va endur el públic que va assistir en massa a l'Estadi, i que sempre podrà dir que aquell dia de pirotècnia futbolística, d'excelsa posta en escena, de colorista coreografia, de futbol bell i intens, de prodigiosa força visual, com en una pel·lícula de Zhang Yimou, era allà. I com no podia ser d'altre manera, en acabar els títols de crèdit, ovació tancada a la grada, a la platea, i reconeixement unànim de crítica i públic: obra mestre.

Minuts musicals: The Hives

Em molen molt, aquests tios. Qui diu que a Suècia no es fa bon rock? (no ho diu ningú això; de fet, és una argúcia literària que utilitzo amb bon estil i millor criteri). Garatge rock, punk i decibelis a tota hòstia en composicions energètiques, viscerals, brutes i abrasadores.

Potser aquest és el seu gran hit. Cada cop que l'escolto em torno boig. Començaria a patejar la porta del despatx.

http://www.youtube.com/watch?v=tsm2hSKkH7E

L'any passat van treure disc, The Black and White Album. Contundents com sempre però més sorprenents i estilísticament més arriscats. Progressen adequadament.

En directe deuen ser la polla: si venen per Granohell, m'hi trobaran.

ECO DIVING - Programa AWARE

El passat diumenge vàrem realitzar la jornada de neteja de fons marí a Roses.......aquestes jornades són comuns entre els clubs i amants del submarinisme per tal de contribuir a la neteja però sobretot a conscienciar a les persones que el mar s'ha de cuidar, i que tot el que s'hi llença no desapareix sinò que resta allà per sempre.

Aquest any, que era la 5èna vegada que es feia, el Club Badia de Roses va escollir fer-ho a dins del Port Esportiu de Roses. L'objectiu evidentment no era netejar-lo tot (feina impossible) sinó conscienciar als usuaris d'embarcacions d'esbarjo i iots sobre la problemàtica de llençar residus no biodegradables al mar, ja sigui voluntariament o per accident. Tots els usuaris estaran al corrent ja que es publicarà a la revista del Port Roses.

La tasca va ser pitjor del que esperavem, ja que la visibilitat era molt i molt dolenta (mireu la foto següent on la claredat és nula i és una foto a menys d'1 metre de distància), la feina complicada i amb cert risc pel gran volum de cordes, hèlices, etc... que dificultaven els nostres moviments per allà sota, amb el risc que això comporta.

Tot i així personalment considero que estava més net del previst. El resultat foren unes quantes bosses plenes de brossa com poden ser llaunes de refrescos, botelles, defenses reventades, hélices caigudes de les embarcacions, catifes, banderes, pals.....

Com molt bé diu algú conegut, només parlem i no actuem......aquí hi ha la meva petita contribució a cuidar el nostre planeta.

El darrer derbi a Montjuïc

El pitjor del derbi d'ahir, incidents dels Boixos apart, va ser la injusticia del partit i del resultat. Pel marcador pobre, un emocionat però paupèrrim 1-2, però sobretot per com van arribar el gols (en les dues accions de joc més inmerescudes del Barça). La d'ahir va ser una victòria agònica, dramàtica, polèmica, soferta, orgullosa, incomprensible tal com es va produir, que exigirà als aficionats culés actes de fe renovats i revisions mèdiques constants. Es per que la salut digui prou veure com l'equip disposa d'una superioritat insultant sobre el rival però sense profit, de mil i una ocasions franques de gol i la pilota, puta, es rebeli a entrar. I per acabar-ho d'adobar, reviure el malson ja habitual: el gol encaixat del no res (en una doble acció - la falta de Luis García y la manca d'autoritat del Valdés - que per guió mai hauria d'haver pujat al marcador). El partidàs suprem d'ahir del Barça no mereixia les taques de la ineficiència de cara a gol, la imatge dantesca del Boixos i argumentacions i sospites que es puguin utlitzar per desprestigiar i emborronar la justicia d'una victòria més que merescuda. Un derbi històric convertit en histèric.

Focalitzar la sort del partit en l'àrbitre és un exercici estèril: va estar fatal per als dos equips. És normal que els pericos utilitzin l'expulsió de Nené i el penal a Eto'o (ambdues decisions irreprotxables) per activar la seva habitual cantarella victimista. Sols per veure'ls rabiar i escupir bilis per la boca (al igual que la prensa de Madrid) compensa tot el patiment viscut i realça l'èpica final (malgrat no merèixer en absolut arribar fins a aquest punt). 3 punts importantíssims a la saca i consolidació d'una ratxa de victòries que dóna moral, confiança i creixement a aquest grup.

Com que el Barça, tret moments puntuals, va fer un gran partit, diguem que tots els seus futbolistes van a estar a bon nivell. Tret Valdés, que s'hagués hagut d'imposar més, amb el genoll per davant si cal, en la jugada desgraciada del gol espanyolista. No era ahir partit per febles ni afeminats. M'encanta Sergio Busquets, una benedicció per al Barça la seva exhuberant irrupció al primer equip: ho té tot per esdevenir un migcentre de referència a nivell mundial. Sobre Alves, que cada dia que pasa justifica el seu fitxatge, em faig creus que encara no hagi marcat cap gol. Bé Henry, molt més còmode i perillós de 9 que de 11. Bé Piqué, contundent, expeditiu i elegant en la conducció i desplaçament de pilota. Encara que per defensa, el Pareja del Espanyol, impressionat. I encara que ahir sortís bé, no m'agrada la fòrmula aquesta d'omplir l'equip de jugadors d'atac, trencant qualsevol tipus d'equilibri tàctic, a la recerca desesperada del gol. Espero més sensatesa tàctica d'un tipus preparat com el Guardiola.

Sobre el lamentable espectacle del Boixos, poc a dir. Provoca vergonya veure'ls vestits amb símbols blaugranes. Ara bé, qui perment que entrin a l'Estadi Olímpic? Qui permet que carreguin i encenguin bengales un cop dins? Si de tota la vida un Espanyol-Barça es considera, per rivalitat, un partit d'alt risc, què fan les forces d'ordre públic, la seguretat privada de l'Espanyol per extremar les precaucions al camp i evitar possibles incidents? Veure bordar ahir als berberetxus per les animalades dels Boixos va ser d'una hipocresia supina. En aquest sentit em va agradar moltíssim al Laporta quan, desde la llotja, increpava exaltat a la turba perica que li recriminava les actuacions dels Boixos: "A casa nostre no entren, és el vostre problema". Al Laporta, retreure-li els temes dels violents, és d'una estupidesa estrema. Vilipendiat en molts afers, i amb raó, aquí està inmaculat. Llàstima que certs jugadors no estiguesin a l'altura del seu President, celebrant els gols i la victòria amb la grada violenta.

Clons stampa...

Hermanos, aquí teniu els nostres clons, entre ells Ravanelli, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch, Brutus, Bill Clinton, Raul, Amor, John Malkovich i Fele Martinez...
No cal dir que els endevineu, pq estan claríssims!!!!!!!!!!

1
2

3

4

5

6
7
8

9

Endevineu gossos!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

MILFs

Sant Cugat té el monestir, la residència del Laporta i esplèndids exemplars de MILFs (abreviació anglesa de Mother I’d Like to Fuck. A la wikipedia trobareu interessantíssima informació al respecte, com per exemple l’orígen de l’expressió: una frase dita a la pel·lícula American Pie, “Dude, that chick’s a MILF!”. Pàgines porno a internet, un fotimer). Dones entre la quarentena i cinquantena d’edat, de planta imponent i figura cuidada i elegant, exhibeixen les seves virtuts, a vegades amb voluptuositat, aquí i allà, a les cafateries o botigues pijes, a les sortides dels gimnasos, a vegades a les portes de les escoles.

Les MILFs són dones amb encant, sexualment desitjables, a les que s’atribueix, en les seves prestacions més íntimes, expectatives altes de satisfacció. És més que justificable la fascinació que exerceixen. Clar que, en la nostre franja d’edat adulta, camí de la quarentena, la percepció del mite es tambaleja. Una MILF té més sentit de ser a ulls de la jovenalla que, en la vintena, veuen aquestes dones, pel salt d’edat, com a mares (d’altres, és clar). Extrapolant la diferència d’edat a la nostra franja, les nostres MILFs es mourien en la cinquantena llarga i les ben entrades en la seixantena. O sigui grannys. I, evidentment, la cosa canvia.

Les MILF són un terreny interesantíssim per explorar. Desconec quina importancia els li dóna avui en dia la canalla. Especulo que embaucats per la turgència juvenil i les hormones incontrolades tendiràn a despreciar tot el que no tingui un 2 al davant. Sols el pas dels anys fa evident la fascinació MILF i la reacció, inmediata, de l’oportunitat perduda, de l’experiència no provada. Sols uns pocs priviliegats, visionaris, saben apreciar la glòria de la maduresa. I un altre aspecte a considerar: a ulls tendres, les nostres dones s’apropen a l’estadi de MILFs potencials. Vigileu amb els visionaris.

LA STAMPA QUASI-AL COMPLET

No estem tots (Falta lo Taha i alguns de nouvinguts), però quasi...

Maradona vs Goikoetxea: 25 anys d'un crim

Recullo el guant del Rob.

Aquí, la seqüència dels fets. Acollonantment aterrador.

http://www.youtube.com/watch?v=N8_JYHtvTS8

Aquells duels Barça-Bilbao dels 80 eren autèntiques guerres, partits de tensió extrema. Una escalada de violència enfrontament rera enfrontament que va tenir el seu punt àlgid en la famosa batalla campal, estil Kung Fu Panda, d'aquella final de la Copa del Rei de 1.984.

http://www.youtube.com/watch?v=LFjDvANb4ec&feature=related

Schuster, un altre damnificat per la destral goikoetxea, un any abans que Maradona, ja ho va dir: “Es més fàcil sortir viu de Corea que de San Mamés”. Tampoc ajudaven les declaracions institucionals entre clubs, atiant el foc de la confrontació: recordem que Clemente era l’entrenador i el llavors president del club basc, davant l'escalada d'improperis que sortien del Barça, va arribar a afirmar que no es feia responsable del que pogués passar sobre el camp.

Pel fet de ser bascos, molts tenen simpatia al Athletic de Bilbao. Recordo al Puyal, farà una o dues temporades, criticant que l’afició del Camp Nou, quan un Athletic erràctic semblava estar al pou, cantés “a segunda, a segunda, oéeeeee!!!”. Deia que debiem respecte al club basc i que no mereixien aquell despreci. Per mí, se’n poden anar al mismíssim infern. Els hi tinc poca simpatia i crec que mai ens podrem cobrar tot el mal esportiu que ens van fer. Celebro que aquests duels ara siguin de poca intensitat, bàsicament per la pèrdua d’entitat esportiva del propi Bilbao. San Mamés, tot i continuar sent un camp històric i respectat, avui en dia intimida poc.

Goicoetxea, molt a posteriori, ha lamentat l'entrada a Maradona, però sempre l'ha justificada - el típic calentón (venia de rebre una entrad prèvia del Schuster) - i mai se'n ha penedit. Com a descàrrec, sempre diu que Maradona va tornar a jugar i va esdevenir el millor jugador del món. Maradona, lacònic, li va desitjar que com a entrenador tingués millor sort que com a jugador, cosa que molestava al basc perquè considerava que el desprestigiava com a futbolista al treure-li mèrits. El temps ha acabat posant cadascú al seu lloc. No es coneixen els mèrits del Goiko entrenador i sí ha trascendit la seva celebritat com a futbolista: una classificació l'ha coronat com el carnisser més reputat de la història del futbol.

EL PARAISO DE SIN TETAS!!!!

Avui es el dia d'emissió a T5 d'una de les sèries de moda a Espanya i la veritat sense saber molt bé quins valors transmet, ja que barreja les festes, amb la prostitució, les drogues, l'èxit, etc.... realment crec que els adolescents els hi serà molt difícil diferenciar amb el que està ben fet o no, o sigui si és millor dedicarte a aquests mons ja que es viu molt bé, tot al contrari.

No us perder l'episodi d'avui i m'entendreu molt bé.....està clar que si surt gent "guapa" i una mica de morbo l'èxit està assegurat, ja que el guió de la sèrie és 'pa cagarse'.

BARÇA vs BETIS

FELE, VOLEM CRÒNICA JAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!


Jo faré la meva petita aportació... Bros, hem de cuidar el blog!!!
Sabia que això et faria sortir a la llum Carlo!!!!
Per quan una crònica de la ACB o NBA? Final lliga catalana?

En fi... Vaig per feina, seré breu...
Primera part bona, però amb un barça a mig gas que arribava com volia, tot i que no els he vist igual d'enxufats que altres partits... no sé a què jugava el Betis, no pressionaven i se'ls veia perduts... 2 golarros de Etoo, el segon després de jugadón de Messi...
No acabo de veure en forma lo Touré, i lo Martin Caceres m'ha semblat flojito i boig, ha fet un penal de llibre!!!!!
Segona part han sortit adormits i passotes, no es pot consentir... la barrera a la falta lamentable, i la defensa al segon gol tambe, pero es que han arribat mes cops...
Al final com sempre, tirant mitja part i en 20 minuts a fer la feina, hem tingut sort amb el Guddy, celebrant el gol qual Ussain Bolt, pero un altre dia no funcionarà... Pal del Alves i ocasio fallada increible del Bojan, xaval, has de millorar, era el partit!!!!!
Els millors del partit, Etoo i Messi... Iniesta força bene...
Keita i Toure fatal, Caceres flojito, Marquez be pero sempre cau una cantada, Alves bene, Xavi flojito, Valdes venut... Guddy providencial i Bojan fluixet...

Resum, no baixar la intensitat, si ho fas et mengen... Pressió constant i seguretat en defensa, hem de ser més constants...

I per acabar, heu vist l'abraçada Pep i Etoo? El Pep estava empanat...

Ahi estuvo...

Duffo!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Molt bon viatge a Guate, ens veiem quan tornis amb un maki!!!!

Monty i Hereu xulejant sota el meu carrer...

La societat M&H, Monty & Hereu, ha tornat a xulejar sota el meu carrer...
Saludaven el personal, ens beneïen, ens han intentat donar pau, però jo només sento angoixa...

Pau Gueisol, enemic públic número 1...

En el món de l'esport he vist jugadors pedants i xulus, però com el Pau Gueisol ningú...

L'altre dia a TVE va afirmar que va jugar al Barça perquè és el club que li queia més a prop de casa, però no va dir res més, tot i repassar tota la seva vida esportiva...

Són el pitjor, com l'Epi, que escoltes els comentaris i sembla que els faci vergonya haver estat del Barça, només parlen de la roja, dels jocs olimpics, etc.

I no només això, repassava la seva vida amb una sobèrbia... Ja sé que és molt bo, però no cal ser pedant... A part, he parlat amb gent del basket i sempre diuen el mateix, que el tiu si volgués i hi fotés ganes seria dels millors, però no té sang...

Per exemple, llegiu això que he trobat a un foro del AS...

Ahora estaba leyendo el titular de As diciendo que vuelve el mejor Gasol y no se qué (por el partido de Lituania).Mirad he visto los 3 partidos de preparación de la selección y Pau Gasol,bajo mi humilde punto de vista,se toca los cojones en defensa (casi siempre lo hace),no lucha ni un sólo rebote,baja a defender como si paseara al perro,hace sus muecas y gestitos de chulo,etc...Supongo que habreis notado que no me cae nada bien,pero creo ser objetivo cuando digo que es un jugador que si luchara y lo diera todo seguramente sería uno de los mejores jugadores del mundo,y cuando digo uno de los mejores podría ser entre los 5 mejores.Tiene mucha calidad,tanta,que sin luchar nada es capaz de destacar por encima de casi todos.Pero de eso me quejo,que se pasea por el campo.

En fi, Pau Gueisol,sé on vius...

GRANDE DJEM!!!!!

Aqui el tenim....amb tot el seu carisma!!!!! Viva el Djem!!!!!

Homenatge a Duffo!!!!!!!!!!!!!

Dufus, ets el més gran, i aquí ve el meu homenatge!!!!!!!!

Davant les rialles i el llibertinatge de tothom, tu conserves l'esperit del bon pare, del bon pastor...

Ave Duffo!!!!!!!!!!!!!