Minuts musicals: AC/DC

Sabe Dios que idolatro la icona, venero l'escenografia i celebro la perpetuació del ritual però, diguem-ho, què ridícul resulta l'Angus Young vestit encara de col·legial! Què diria el seu net (si és que en té, és clar; deixem-ho en que podria estar en edat de tenir-ne) si el veiés d'aquesta guisa? Res, perquè segur que seria incondicional d'AC/DC - gens i gust obliguen - i al iaio li ho perdonaria tot. Com jo. Com molts.

AC/DC han tret nou disc, "Black Ice", i "Rock N' Roll Train" és el seu nou single. Sens dubte que AC/DC han firmat cançons millors però, redéu, sóna de l'hòstia!

http://www.youtube.com/watch?v=bX2xbqWtyJU

Celebrem retorns juràssics, sobretot si tals dinosaures semblen estar en tan bona forma com l'Angus i els seus amics. Eh, el que queda de Queen?

For Those About To Rock, We salute You!

My Truth: Visca la Hvala per sempre!!!!

Des de l’any 1996 ja han passat 12 anys des de la primera reintroducció de l’ós bru al Pirineu. Durant aquest temps, no hi ha hagut cap problema de convivència entre l’ós i l’home, i això en unes muntanyes que són molt populars per la gent del país, entre motxillaires, caçadors, boletaires, etc.
Tot i això, el major enemic d’aquesta tornada de l’ós al Pirineu han estat els caçadors, i entre ells destaca el poderós grup dels caçadors de l’Aran.
Per què aquesta tan gran oposició?
En primer lloc, l’home vol continuar sent el depredador número 1, el rei de la muntanya, i l’ós li disputa aquest lloc de preeminença. L’últim ós ja va ser mort a l’Aran els anys 80 del segle passat, ja no l’esperaven més.
Però un segon punt en importància és que la presència de l’ós suposa una limitació de les zones de cacera, ja sigui per programes de gestió de fauna de l’administració o per restriccions possibles de les batudes de senglars en zones on hi hagi óssos.
En moltes zones del món conviuen homes i óssos, no representen cap problema, al contrari, suposen un augment del turisme. No cal anar gaire lluny, tenim l’exemple de la Serralada Cantàbrica aquí al costat...

Jo personalment no em crec cap caçador, són assassins i mentiders. I menys un iaio de 72 anys que no pot ni caminar (l’heu vist per la TV?) i diu que s’ha enfrontat a un ós i ha fet un tret a l’aire per espantar-lo. Si hagués pogut l’hagués assassinat, tal i com va fer el caçador francès que va matar la Giva. És un muntatge dels caçadors per desfer-se de la població ursina, però no ho aconseguiran!!!!!
Com diu el Tomàs, segur que li va intentar fer una foto abans de matar-lo, es va acollonir i va caure i els seus gossos el van mossegar per desgraciat...
Aquest tiu no pot mossegar-se la llengua perquè s’enverinaria... A tot garrí li arriba el seu sant Martí, i espero que Déu el castigui per malvat...

A les notícies diuen que les patrulles de forestals ja busquen la Hvala per tota la vall per caçar-la, com si fos un tigre assassí devorador d’homes que s’ha de neutralitzar...
Mireu el que diu la web de notícies www.3cat24.cat:

Batuda per capturar l'óssa que va ferir un caçador a la Vall d'Aran
Actualitzat a les 15:08 h40comentaris
El govern aranès ha posat en marxa una operació per capturar demà l'óssa i ha mobilitzat tots els seus efectius i de la guarderia rural. Els ecologistes rebutgen que es retirin els óssos de la Vall i denuncien que és una mesura "il·legal i sensacionalista".

Com deia un lector de la web de notícies, si es mata un esquiador no prohibiran l'esquí, no? Prou de manipulacions i muntatges!!!!

I jo dic, corre Hvala, fuig lluny... Si la maten i deixen els seus cadells orfes serà un crim contra la natura!!!!!

Llibertat per la natura i que morin els especuladors del medi!!!!Visca la Terra!!!!! Lliure, naturalment...

¿L'ós voraç?

Un caçador ha estat atacat a Les (Vall d'Aran) quan seguia la pista d'un porc senglar. Aquí teniu la imatge del pobre desgraciat:




Zarpazo osuno, unes esgarrinxades i poca cosa més. El tipus, més sa que un gínjol. Quina decepció. Segons expliquen les cròniques, l'escena del moment de l'atac fou confusa: cara a cara el venerable caçador i l'impetuós ós, es desconeix qui dels dos va tenir més por.

Cosa que ens porta a la terrible constatació de la falta de bravura i ferotgia de l'ós bru català. Aquella mítica de la seva voracitat, les pors atàviques i recels que generava la introducció de l'ós entre els més vells del lugar - possiblement recordant temps antics i llegendes explicades a la vora del foc de quan l'ós bru era l'autèntic depredador de la muntanya -, inclús imatges de vedells destripats suposadament devorats per l'ós, tot queda en no res, fal·làcia, davant la cobardia plantígrada d'aquest exemplar poc exemplar.

Perquè l'ós bru és salvatge i indomable per naturalesa. Però, ah, ha vingut a petar a una terra poblada de gent poc intrèpida i valenta, de losers i pusil·lànimes que amaguen, quan no renuncien, la seva personalitat i identitat. I l'ós, en perfecte adaptació ambiental i social, s'ha imbuit del perfecte tarannà català. A les adversitats, davant l'amenaça, quan s'hauria d'alçar imponent i intimidant, les urpes esmolades, els ullals reclamant sang, el bram terrorífic que ressonés per les valls fins arribar a l'últim racó de món defensant el que es seu, el que li pertany, el seu domini, què fa? Pataleta efectista, atac de fireta i una miserable fugida que reafirma la seva derrota vergonyant. Ni el pobre caçador, quan volgui mostrar les seves ferides amb orgull, podrà presumir de marques llegendàries, épiques, braves: l'atac d'un gos domèstic l'hi hauria fet el mateix efecte.

Mai ningú podrà dir que Catalunya no és terra d'acollida i que no fa seus a qui s'hi queda. Que consti en acta l'exemple plantígrad.

Rob, el teu torn.

My Truth: Yaya’s Law...

Sí, la llei de Touré és la que va regnar ahir a l’equip blaugrana… Xavi “London Rimel” Hernández és, ens agradi o no, insustituible al mig del camp. Potser només Iniesta podria fer el seu joc, tal i com va passar a la final de París. Però la resta de mig camp blaugrana és rocós i africà (del Congo o de Badia), i allà na Yayá Touré és lo rei. A Keita ni se l’ha vist ni se l’espera, i el Víctor Sánchez em va semblar un noiet per al Barça C, si és que encara existeix. Així que vam haver de viure de la corpulencia del Yayá, que tot i alentir el joc en molts moments, ofereix grans ajudes en defensa i en atac. Personalment crec que l’entrada de Sergio Busquets va ajudar al Barça, el joc va ser més fluid quan va entrar el de Badia.
A part de Touré, l’altre gran protagonista del joc blaugrana va ser Iniesta, la millor referència en atac, en creació. D’ell van venir les millors jugades, deixant a part la del gol, amb una espectacular performance d’Henry, disfressat de Maradona, i rematada impecable d’Etoo (que posteriorment fallaria un gol cantat que ens podria haver estalviat les angúnies del tram final).
My Truth no vol oblidar-se de Víctor Valdés, amb una bona actuació (dues grans parades a llançament de falta del Bilbao), tot i algun dubte a les sortides, però deixant la portaria finalment a zero en la lliga.

Aquesta anàlisi que ha fet My Truth fins ara es refereix bàsicament a les actuacions individuals. Però si mirem el joc a nivell col.lectiu, es va poder veure un Barça, sobretot a la primera part, amb descoordinacions i badades defensives, que no va saber tapar bé les entrades del rival, per les dues bandes, i on el mig del camp no va poder aguantar amb prou garanties el pes del partit. Personalment no em va agradar l’equip blaugrana en aquest primer temps, el vaig veure sovint venut i gairebé demanant l’hora, amb només una ocasió clara per l’Etoo. Ja se sap que ells havien tingut 15 dies per preparar el matx i que nosaltres ens fotem una patacada al partit de després de les seleccions, però no hi ha excuses pel nivell de joc de la primera part.

La segona part va ser diferent, el rival estava ja més cansat, la pressió no era tan forta (per això era important aguantar a zero la primer part, esperant la nostra oportunitat a la segona) i amb el gol d’Etoo tot es va calmar una mica. Llàstima no haver rematat en alguna de les contres.

Per My Truth el millor fou el resultat, l’actitut de l’equip i sobretot el fet d’haver guanyat sense Messi ni Xavi en un camp difícil, cosa que dóna moral al grup, ja que com diu el clàssic “No només de Messi viu l’home”... Queden encara dubtes, problemes de coordinació, fruit potser de les contínues rotacions i canvis...

De moment, ens veiem dimecres a Basilea... Ja han passat gairebé 30 anys, 29 concretament... I respecte aquest punt, una nota final: com pot ser que li preguntessin al Bojan si sabia alguna cosa de Basilea, de la final del 79, i com si li parlessin de Burkina Fasso... Lamentable amic Bojan...

EL CAMINO

Buenas Bastards...

Us devia alguna que altra foto i 4 paraules del meu particular Camino de Santiago. Van ser uns 325 Km en 5 dies i ho recomano. Hi vaig anar sense saber massa que m'hi trobaria i francament té màgia. Els peregrins cascant-se 25 Km caminant dia rera dia acollona. En canvi nosaltres anàvem amb bicis amb suspensió doble i ens enviàvem cada dia les motxil·les en taxi. Vaja que lo nostre era l'AVE contra rodalies. El millor descobrir els paisatges de Galícia i el bon rotllo dels albergs amb els peregrins d'arreu. Molts i molts guiris, molta gent sola, i (tot s'ha de dir) un gran negoci muntat.

Això és la pujada al Cebreiro. El port + dur, porta de Galícia venint des del Bierzo. Fou un dia dur i ara veureu com estava a dalt de tot.

Va haver-hi moments per gaudir...

I sobre tot evadir-te de work & family fent quelcom que t'agrada...

Feia anys que volia anar a Galícia i qui m'havia de dir que hi arrivaria dalt d'una bici...

En fi ja he compartit una mica del viatge amb vosaltres. De debò que algun dia podríem fer una travessa ni que fos un parell de dies a peu... Es comparteix molt. Bona nit Bastards.

My truth: El camí és llarg Barça...

Transiten per aquests móns de Déu contertulians i cronistes esportius de poca monta, que confonen la prosa retòrica amb l'anàlisi purament esportiva i tècnica, la velocitat amb el tocino...

My Truth no juga amb els seguidors, no manipula les dades, no construeix metàfores barroques...

My Truth diu la veritat, jo sóc My Truth, jo sóc la veritat.

El partit del Barça del dissabte fou espectacular i brillant, però posem les coses en el seu lloc. L'Atlètic de Madrid, also known as The Pupas, o Puppy Power, té una llegenda negra que s'encarrega d'escriure a cada moment.

Recordem que acabava de perdre a casa amb el Sevilla, i en el darrer partit de Champions va guanyar patint l'Olympique de Marsella, que no és precisament el Man Utd, tot i sí ser el segon equip d'aquest que us escriu (encara recordo els amics Boli, Papin i Waddle fent meravelles per Europa).

Recordem també que l'últim equip que li havia marcat 6 gols al Pupas fou el Barça, a domicili, fa 2 temporades, i ja sabem com vam acabar.

Si a sobre li sumem que arribava entre altres sense Forlán, Maniche i Simao, i als 10 minuts es queda sense Maxi, les coses se'ls posaven molt difícils, sobretot per un equip que no juga amb una tàctica conservadora talment estiguéssim parlant del Vilobí CF. Els plantejaments del Vasco Aguirre són més aviat de caire ofensiu, i d'aquesta manera, van cavar la seva tomba.

Amb això no vull menysprear el joc del Barça. L'Atlètic es presentava aquest any com un equip renovat i amb aspiracions a tot. I realment, tal i com s'esperava, però mai de la manera que tot va succeir, va ser un matx espectacular, sobretot en la pressió i en la intensitat, en la solidaritat, en l'efectivitat i en ser més murri que ningú altre.

Espero que el Barça continuï així, manant, lluitant sense defallir, amb una plantilla compromesa, i que si a tot això li sumem la gran qualitat tècnica de la plantilla, poguem somiar en grans gestes.

Com diu el profeta holandès, que no és precisament sant de la meva devoció, a mi també em diuen més els tres partits guanyats a l'últim segon que la victòria de dissabte...

Però per saber de quin peu calcem, esperem rivals més seriosos, esperem la segona fase de la Champions, esperem partits contra el Real Madrid, el València o el Vila-Real. Llavors podrem parlar amb més fonaments.

Fins llavors, siguem cautes, observem, donem suport a l'equip en els bons i en els mals moments, en el dia del Racing i el del Shaktar, en el del Molinón i contra els Pupas, i segur que amb paciència, una paraula no gaire comuna en l'entorn blaugrana, arribarem on hem d'arribar.

Finalment, reconeixement al Guardiola (ahir van jugar els mateixos que l'any passat excepte Piqué i Busquets), a la seva aposta per la pedrera i a 3 persones en cadascuna de les línies: Márquez, Xavi i Messi. No cal dir res més.

Continua lluitant Barça, aquest any podem arribar a l'olimp...

Aquesta és la meva veritat, My Truth.

Obra mestre

El que havia de ser un "Messi Agüero Barcelona" va esdevenir "La tempesta perfecta" després del tifó de joc blaugrana i un "Sense perdó" amb l'implacable, per sanguinari, resultat final. El Barça de Pep Guardiola ja té el seu primer partit per a l'història. Partit perfecte, per estar sentenciat als 10 minuts de joc gràcies a tres jugades a pilota parada, prèvia descomposició anímica del Atlético després del gol del Márquez i el penal innecesari de Ujfalusi. A partir d'aquí, festival: 11 Transformers blaugrana, una joguina trencada l'Atlético. El Barça es va agradar, es va recrear, va abusar i va firmar un primer temps grandiós, excepcional, memorable, desde el virtuosisme i la pressió asfixiant al rival com a armes letals, amb tots els futbolistes en estat de gràcia imaginant, inventant, creant accions atacants que conjuntaven plasticitat, voracitat i eficiència golejadora. Ni el gol en contra, altre cop encaixat en la primera arribada atlètica (i reconeguem-ho, en excepcional xut de Maxi), va emborronar la majestuositat viscuda. Un Aguirre desesperat recriminant a Messi ves a saber què va esdevenir la imatge exacta de la impotència i petitesa atlètica, avui mudat amb la seva pitjor cara. I el Kun, la seva estrella rutilant, qui pretèn desbancar del tron de prodigi a Messi, ningunejat, oblidat, desaparegut en combat. El gran va ser l'altre, que no ho oblidi ningú, ni tan sols el més gran. Per justícia divina, l'slalom de Messi hauria d'haver estat el sisè, l'Òscar definitiu d'una gala triomfant on el Barça va acaparar tots els premis en plan Titanic, malgrat que l'enfonsament fos matalasser, i allà, al camp, capitans, entrenadors i àrbitres haurien d'haver donat per acabat el partit, perquè no podia haver millor final, d'aquells que et fan remoure a la butaca, imborrables a la memòria i al cor, que aquella genialitat maradoniana de Messi. Però el partit va continuar, i va haver més Barça voraç, implicat, amb les mateixes ganes de continuar el banquet encara que sense la mateixa genialitat. I va haver-hi golàs de Henry, en jugada ultrasònica i definició excepcional. Una propina de més que es va endur el públic que va assistir en massa a l'Estadi, i que sempre podrà dir que aquell dia de pirotècnia futbolística, d'excelsa posta en escena, de colorista coreografia, de futbol bell i intens, de prodigiosa força visual, com en una pel·lícula de Zhang Yimou, era allà. I com no podia ser d'altre manera, en acabar els títols de crèdit, ovació tancada a la grada, a la platea, i reconeixement unànim de crítica i públic: obra mestre.

Minuts musicals: The Hives

Em molen molt, aquests tios. Qui diu que a Suècia no es fa bon rock? (no ho diu ningú això; de fet, és una argúcia literària que utilitzo amb bon estil i millor criteri). Garatge rock, punk i decibelis a tota hòstia en composicions energètiques, viscerals, brutes i abrasadores.

Potser aquest és el seu gran hit. Cada cop que l'escolto em torno boig. Començaria a patejar la porta del despatx.

http://www.youtube.com/watch?v=tsm2hSKkH7E

L'any passat van treure disc, The Black and White Album. Contundents com sempre però més sorprenents i estilísticament més arriscats. Progressen adequadament.

En directe deuen ser la polla: si venen per Granohell, m'hi trobaran.

ECO DIVING - Programa AWARE

El passat diumenge vàrem realitzar la jornada de neteja de fons marí a Roses.......aquestes jornades són comuns entre els clubs i amants del submarinisme per tal de contribuir a la neteja però sobretot a conscienciar a les persones que el mar s'ha de cuidar, i que tot el que s'hi llença no desapareix sinò que resta allà per sempre.

Aquest any, que era la 5èna vegada que es feia, el Club Badia de Roses va escollir fer-ho a dins del Port Esportiu de Roses. L'objectiu evidentment no era netejar-lo tot (feina impossible) sinó conscienciar als usuaris d'embarcacions d'esbarjo i iots sobre la problemàtica de llençar residus no biodegradables al mar, ja sigui voluntariament o per accident. Tots els usuaris estaran al corrent ja que es publicarà a la revista del Port Roses.

La tasca va ser pitjor del que esperavem, ja que la visibilitat era molt i molt dolenta (mireu la foto següent on la claredat és nula i és una foto a menys d'1 metre de distància), la feina complicada i amb cert risc pel gran volum de cordes, hèlices, etc... que dificultaven els nostres moviments per allà sota, amb el risc que això comporta.

Tot i així personalment considero que estava més net del previst. El resultat foren unes quantes bosses plenes de brossa com poden ser llaunes de refrescos, botelles, defenses reventades, hélices caigudes de les embarcacions, catifes, banderes, pals.....

Com molt bé diu algú conegut, només parlem i no actuem......aquí hi ha la meva petita contribució a cuidar el nostre planeta.